Now! The Pepper Pots

Omplir la sala sinfònica de l'Auditori de la teva ciutat amb parents i amics no te cap mena de gràcia. Ni mèrit. El que seria molt més destacable seria fer el mateix a Moscú, Tokyo o Nova York. Però ho dubto molt, sincerament. Allà no hi tenen família.
Als bisos els parents no s'han pogut estar de fer fotos per immortalitzar el moment. Malgrat la prohibició explícita del principi... La banda s'ha dedicat a enganxar de manera non-stop els temes del seu darrer disc, imagino. No l'he escoltat encara. Ja em perdonaran. A l'inici, el presentador ha dit quelcom respecte al soul i l'ànima, però no. En tot cas, i com a molt, són una banda sense ànima pretenent fer soul. Recuperen els sons de la Motown i de Stax. Però els falta molt. Moltíssim. Especialment a elles. Portaven calces les tres nenes sota els vestits aquesta nit?...
Perquè jo crec que el soul es canta amb el... ja m'enteneu, oi?
La secció de cordes ha estat present i tocant durant tot el concert, però no feia falta. La banda ha sonat molt millor en els bisos, sense ells. Les cordes haurien d'haver estat potser només uns arranjaments puntuals en tot cas, però no una presència inaudible.
De totes maneres, entre aixó i L'Empordà dels Sopa de Cabra es dibuixa un panorama local, a priori, molt més interessant. Però excita ben poc, vist i escoltat el què hem vist i escoltat aquesta nit. No es deixin enganyar però per l'eufòria del respectable. Eren només amics, familia, i polítics municipals que diuen que Girona no necessita sala de concert. Ara, ells com jo, teniem el seient reservat.