FIB 2002 Renovar-se o morir.
Després d´un parell d´anys fent campana torno al FIB. Arribo amb tren i la motxilla a l´esquena. Primer de tot cal recollir l´acreditació a la caseta Z que és al recinte del festival. Primera passejada. Recullo l´acreditació i pregunto per la zona d´acampada per la premsa. No en saben res. Busco lloc per plantar la tenda i vaig a petar a l´altra banda de Benicàssim. La zona és un afegit al càmping oficial, no hi ha ombra i el terra és ple de pedres. Fantàstic! Planto la tenda i em dutxo. Marxo a tota llet a veure a No Neo. De camí pensava que perdria el coneixement. La calor i el camí de sorra són un veritable malson. Quan arribo a l´accés de premsa, l´obren. Entro, demano una birra i pujo fins a l´escenari fiberfib.com. Els guanyadors del concurs Demo 2002 defensen les seves cançons amb veus i guitarra i el contrast de les bases enregistrades. Correctes, tot i que potser excessivament tendres. Una estona més tard veig a Julio Ruiz (dj Rojiblanco) punxant sense gaire gràcia pop amb veus femenines. Des de la sala de premsa veig i escolto una estona el concert de Me Enveneno de Azules. Mentres espero la roda de premsa de The Electric Soft Parade ens passen per l´audio el concert d´Ursula, sembla interessant. El de Notwist el passen per la tele i tampoc em sembla extraordinari. Als Electric Soft Parade és evident que no els coneix ningú. A la roda de premsa som quatre gats i les preguntes brillen per la seva originalitat. Les respostes típiques i tòpiques. Ni tan sols la roda de premsa posterior, la de Supergrass aixeca el nivell. Els del grup realment flipen amb la qualitat de les preguntes. La traducció de les preguntes i respostes és surrealista. Increible. El millor de tot són els aplaudiments quan acaba. ¿De veritat cal aplaudir això? Veig una estoneta a Viva las Vegas, a Olot (Panorama 2001) em van semblar interessants, al FIB se´m fan prescindibles. Tenen bones intencions però rellisquen potser en la reiteració del discurs. Entro un moment al Chill Out i em trobo a Cnoid-Radar, ¿o era Coeval? Interessant proposta, minimalista, sorollosa, i esgarrifant. Veig als Cranes desde la tele de la sala de premsa i decideixo quedar-m´hi a reposar una estona. Supergrass a l´escenari gran ofereixen un concert discret. Res a destacar. M´he perdut a Miss Kittin, probablement fent cua per una cervesa a la barra de premsa. Els periodistes, internacionals bàsicament, han descobert que es regalen minis (litres) de birra i els barrils s´acaben en minuts. Surten Los Planetas i presenten nous temes. Fa una estona que han cancel.lat la seva roda de premsa. Són un grup imprescindible per molts fibers, però a mi em semblen limitats. Excepte en alguns moments realment inspirats el seu directe es dilueix en un munt d´energia perduda. Tot i aixó haig de reconèixer que m´agraden. Ara i abans. Veig a Telephunken per la tele i em semblen insubstancials. El concert de Muse, que el veig de passada, em sembla un dels més lamentables de tota la història del FIB. Suposo que es deu tractar d´una concessió a la galeria, vull dir a una bona part del públic, que suposo que el disfruta. Personalment crec que són un grup barroer i pretenciós, sense res a dir i que potser no haurien d´haver estat mai al cartell, però... jo no monto el FIB. Jo marxo corrents a veure a Dj Shadow. A la roda de premsa, el paio ja s´havia mostrat simpàtic i accessible, tot i que alguna pregunta patinava parlant de música electrònica. Potser només calia escoltar el que deia per aprendre, tot i la traducció... Blackalicious, Quannum,... Hip hop penya!!! A veure si ens enterem del que tenim al davant. DJ Shadow va oferir un dels millors moments del festival. Ritmes trepidants, baixos electritzants,... Fins i tot amb un sintetitzador al costat va intentar reproduir el riff del tema Organ donor, però es va quedar a la meitat. ¿Volia demostrar que ell també és músic? En fi, scratch del xulo, i la penya boja ballant-t´ho tot. Alegria. Primera lliçó de classe i maestria al FIB 2002. Va ser curt, però intens. Imprescindible. Mentrestant al recinte domina la massificació a l´escenari gran, el verd, sobretot. Però la resta tampoc escapa del ple absolut. També cal tenir en compte que aquest any s´ha ampliat el recinte i s´hi ha afegit un nou escenari. La movilitat començava a ser tota una aventura. Després va arribar The Cure amb una actuació nostàlgica i prescindible. Molts fans maquillats com l´ídol aplaudint un repertori fred i distant. Els temes nous no són res de l´altre món, i si a més a més interpreten els temes antics com si fossin nous, el resultat és patètic. Prefereixo quedar-me amb el record del Kiss Tour, per exemple. Robert Smith diu que prepara disc en solitari i que el regalarà amb el nou disc de The Cure perquè així s´apreciïn les diferències. ¿Realment cal fer aquestes bajanades? Molt negre ho veig. Volia veure punxar al Mani a la pista Mond però els peus em van dir que no. El segon dia m´ho prenc amb més calma i arribo a les sis de la tarda. Entro a la sala de premsa i veig una mica del concert de Jack per la tele. Correctes. A les set es presenta un llibre sobre els Surfin´Bichos. M´interessa el tema, però els de la taula no aporten grans novetats, potser només es tractaria de comprar el llibre, llegir-lo i treure´n conclusions. De totes maneres, no m´aburreixo. El més destacable potser és l´afirmació de que el grup es va separar per problemes amb la discogràfica, clar, i degut també a que es van posar masses expectatives en el disc Hermanos Carnales. Ja ho sabeu doncs. Pujo a veure a the Beta Band amb en Teixi, pel camí ens trobem al Bank Robber team que es miren de lluny el concert de Fine! En Xavi em regala una xapa de Bank Robber que em penjo inmediatament. Arribem a l´ escenari i apareixen els gurus del nou pop britànic. Els escenaris grans no són el seu fort. Fan una bona actuació, tenen grans cançons, però ni són excessivament festives ni el so és el desitjat. Tot i aixó, aplaudiments per una banda que arrisca i ofereix idees noves i revitalitzadores. Llàstima que encara era de dia i les projeccions van quedar difuminades. De fet ningú les va veure, i prometo que al Bikini em van semblar realment meravelloses. Marxo a veure a Polar. Els valencians transmeten emoció continguda desde el primer moment i em dona la impresió que són una de les bandes més trascendents de l´Estat. Intensos, relaxats i emotius. Gairebé perfectes. Magnífics. Em preparo per veure a Super Furry Animals que surten a l´escenari amb tots els seus recursos. Cançons pop preciosistes que acompanyen amb projeccions divertidíssimes. Cada tema té la seva pel.lícula, el seu clip. La majoria són animacions algunes en plan flash, altres són collages fastuosos i psicodèlics. Genials. Potser el concert reitera un pèl en la seva anterior visita. Però...si ells volen tocar Calimero, a mi ja em va bé. Per mi, va ser un moment encantador tot i que vaig veure el concert sencer desde la tribuna de premsa. Les dues noies britàniques que tenia al costat també s´ho van passar teta. Em passejo una mica i acabo veient a Artist Unknown que em sorprenen bastant. Dos paios amb passamuntanyes i un parell de moogs escopint fressa analògica. Realment increibles, em deixen bocabadat. Em compraré algun disc seu perquè no m´ho acabo de creure. Per mi van ser la sorpresa gratificant del festival. Baixo fins al FIB Club i em trobo a Low sobre l´escenari. Em posen la pell de gallina. Els temes són tan delicats i silenciosos que per sobre es cola el so d´altres escenaris. Però tot i així el grup aconsegueix mantenir la intensitat. Emocionen i transmeten un munt de sentiments. Una altra proposta de risc, o rock relaxat i minimalista fet amb molta sensibilitat. No hi ha dubte ha estat un altre concert sublim. Excel.lent. Apoteòsic. Baixo a veure a Belle & Sebastian però ja han acabat. De fet, també m´he perdut la seva roda de premsa. La que si veig és la de Los Planetas. El més sincer de tot ho diu Florent quan els pregunten pel concert de The Cure. Un coñazo!. Estic d´acord. Paul Weller ofereix un concert excessivament clàssic pel meu gust, però si algú li agrada doncs…que el disfruti. A Saint Etienne els veig per la tele mentres descanso i em semblen fluixos. No és el meu estil preferit. Massa lleugers, massa buits. Llavors arriba el moment de les estrelles de la nit: Radiohead. Hi ha un munt de samarretes dels britànics i el públic disfruta d´un concert que a mi em sembla molt poc excitant. Ho sento, però tanta desesperació em posa dels nervis. Són un bon grup, tenen un bon directe, però melòdicament el líder no m´arriba. Embafa, i molt. Internacional Deejay Gigolos té aquesta nit la residència del FIB Club, passo de llarg. Espero que arribi el grup més transgressor del cartell: Primal Scream. La seva roda de premsa ha quedat també suspesa. Bobby Gillespie apareix com fora de lloc, però canta prou bé i aconsegueix aguantar-se dret. És en Mani però, qui es dirigeix al públic i presenta les cançons. Realment abassagadors. Rock electrònic, punk digitalitzat, psicodèlia,… El nou rock del segle XXI s´escriu a partir d´aquí. Impresionants. Un altre moment pel record. Sempre pensaré però en la seva primera visita al KGB de Barcelona. Els vaig veure de més a prop. Rinocerose van tancar l´escenari verd després de la tempesta exterminadora. No vaig aguantar sencera la seva actuació. Són un grup de guitarres fent house. Música entretinguda per ballar sense complexes una bona estona, o tota la nit. Però, això ja ho havia viscut uns anys enrera, i del recinte a la meva tenda hi havia un bon tall. Caminada i a dormir fins que el sol em deixi. El diumenge arribo tard doncs em quedo fregit fent la migdiada sota l´ombra de la gran lona hippie dels meus veïns de càmping. Quan arribo la sala de premsa està a rebentar. És el torn de l´organització del Festival Internacional de Benicàssim i això sempre dóna suc. Però passo de llarg i me´n vaig a veure a Beef. Només ensopego el final, bastant intens per cert, però em sembla que no han trobat el so que es mereixen. Llàstima. Aplaudeixo, i marxo a treure diners del bus de la Caixa. Mentres faig cua escolto a Haven que em semblen un altre grup més de pop lleuger, atemporal, i també prescindible. Torno al Fib Club i em miro una estoneta a Neil Halstead. Una altra proposta potser excessivament dramàtica i íntima per un festival d´estiu. O potser no. Air es mostren amables i senzills durant la seva roda de premsa. Dominique A dibuixen cançons enèrgiques i desenfadades sobre l´escenari verd. L´escena francesa està a l´alçada de les circumstàncies i aporta el seu granet de sorra. Va ser un bon concert, no hi ha dubte. En canvi Black Rebel Motorcycle Club ofereixen rock sense substància. Per molt que els comparin amb J&MCH, realment els trobo molt allunyats de l´esperit incendiari dels germans Reed. No cremen, ni tan sols em fan pessigolles. El live de Slam no em convenç i marxo a veure a Domestic que tot i que sonen bastant encertats no em semblen tampoc cap esperança. Doves, per la seva banda, només ofereixen un parell de cançons inspirades. I mentres sopo arriba el torn de Suede, la seva roda de premsa ha estat la més multitudinària, però no hi he entrat. De fet era impossible. Sobre l´escenari fan el concert a la carta que el públic havia suggerit, però a mi no m´exciten gens ni mica. Triunfen, doncs el públic es queda satisfet. Després Chemical Brothers saturen el recinte a base de ritmes gruixuts i psicodèlia. No és un mal concert, però jo diria que ja l´he vist. La massa embogeix amb els moments àlgids de l´actuació però a mi les imatges i el so em descobreixen a un grup entretingut i festiu, però amb forces limitacions. Poca chicha. Destacable la projecció del pantocrator, ironitzant suposo sobre la seva posició privilegiada de dèus de l´electrònica. Mentres espero a Air em passejo per la pista Mond on està punxant Dj Polar. O el que és el mateix, Luis Calvo d´Elefant Records, i també de Viaje a los sueños polares (40 principales). La parroquia fidel balla a ritme d´electrònica pop. I finalment apareixen Air sobre l´escenari verd. Recuperen alguns temes del seu primer disc que interpreten amb originalitat I noves formes. Són un grup amb cançons de veritat, suggerents i excitants. M´agraden, no seran la millor banda del planeta però es defensen amb coherència. Moment per volar pels aires sense ales. La resta d´artistes no els vaig veure ni escoltar desde enlloc. I alguns ho lamento bastant. Fins aquí em van donar els tres dies de música independent. L´endemà la festa continuava a la platja amb tres dj´s, però vaig preferir quedar-me al càmping reposant. En línees generals he viscut un FIB´02 bastant pobre. Unes setmanes abans havien caigut del cartell dos dels artistes que esperava amb més ganes: Cornelius i Sigur Ros. Però no ens enganyem, el FIB encara és atractiu. Un dels festivals més importants d´Europa. Aquest any gràcies al NME, suposo, la presència de públic i mitjans acreditats europeus ha estat notable. Com mai. Cal millorar aspectes d´infraestructures i serveis, és evident. 1300 periodistes no caben dins la carpa habilitada per les rodes de premsa. Per un redactor acreditat com jo és impossible acabar sencer. Veure-ho tot és impossible. Els grups es succeeixen a un ritme frenètic en els diversos escenaris i el festival es transforma en una autèntica marató. Quedar-se una estona veient a Artist Unknown i parar després a veure Low, significa perdre´s el concert de Belle & Sebastian, per exemple. També tinc la impresió que he anat a contracorrent. Quan tothom pujava, jo baixava. Cap dels caps de cartell m´entusiasmava. De fet Suede m´agraden ben poc, i Radiohead si fa o no fa... Massa dramatisme. Chemical van fer un concert pràcticament calcat. Correcte, però ja cansen. Veure´ls tant sovint posa al descobert les seves mancances. En definitiva, el FIB és un festival internacional amb gust, criteri i trascendència. Aquest any han estat prop de 40.000 persones. Sold out, és a dir tot venut, per primera vegada en vuit edicions. Mentres el poble de Benicàssim se´n aprofita i en surt beneficiat, fins i tot alguns veïns vènen a peu de carrer tomàquets i quatre verduretes del seu hortet. Però l´assistència massiva és potser només un miratge. ¿Realment hi ha tanta gent interessada en la música independent? ¿O eren només fans de The Cure, Suede, o Radiohead passant uns dies de vacances? M´agradaria criticar la manca de hip hop d´aquí. Però potser no interessa, o senzillament es té por del que podria passar. Fins i tot altres noves escenes interessantíssimes com la post-rock, o tota l´escena hardcore / emo han quedat marginades. ¿Motiu? Jo no ho entenc, la veritat. És un festival en la linea pop i electrònica bàsicament, van dir els organitzadors. Doncs molt bé, sempre és bo saber-ho. Seria d´agraïr però, que s´oblidèssin, encara que fos només una mica, del lànguid pop mel.lodramàtic, marca de la casa. És evident que no tothom té tanta sensibilitat artística. Algunes de les propostes del FIB Club han estat excessivament mel.lancòliques i dramàtiques. Faltaven, en general, alguns nous grups internacionals. N´hi ha, molts, i interessants. Només cal arriscar una mica. Els del FIB juguen sobre segur i repeteixen alguns artistes any rera any. Per mi ha estat un festival dejà vu, o repetit, si preferiu. Rinocerose, Suede, o Chemical Brothers, entre altres, repetien. Ha estat un èxit, no hi ha dubte, però cal renovar les propostes o el FIB morirà ofegat en la seva pròpia joia. El fan professional de Suede, Radiohead, o The Cure, haurà quedat satisfet. Jo no, tot i que he disfrutat d´alguns petits plaers. Fins l´any vinent, espero.